Diari de viatges de Mirumoto Sato
Diari de viatge de Mirumoto Sato
Ahir s’acompliren 14 anys del meu naixament, una data important per a la que el meu clan i la meva familia m’ha estat preparant durant tot aquest temps. S’acosta la meva cerimònia de Gempukku, que em convertirà en un home, en un samurai, i no puc permetre’m decepcionar a tots aquells que tants recursos han invertit en mi ni, en darrera instancia, al meu senyor.
El meu Daisho descansa davora de l’altar dels meus avantpassats, demà partiré cap al meu esperat destí. Esperat, si... Però confii en que no només la meta serà important. La mare creu que pas massa temps amb Kiro, l’ise zumi, i segurament això també li sembaria influència seva, però no puc evitar veure en aquesta nova etapa de la meva vida un viatge iniciàtic en el que cada tram del trajecte és valuós.
Mai no he sortit de les beneïdes terres del Drac, però sé que més enllà d’aquestes muntanyes hi ha tot un món en el que poder-hi trobar la saviesa, en el que poder-me trobar a mi mateix. Al cap i a la fi, només qui es coneix en profunditat pot protegir al seu senyor de la millor manera possible. Conèixer les pròpies debilitats és la primera passa per a poder vencer-les.
Avui s’acaba un cicle, demà en començarà un altre. Que les fortunes i els avantpasasts em guiin.
---
El viatge començà sense gaires entrebancs ni eventualitats notables. Vaig abandonar les terres de la meva familia acompanyat per una petita caravana fins passar prop de les terres del Fènix, on ens separarem. Poc després se m’uní una shugenja Isawa que també es dirigia al mateix lloc que jo i decidirem fer el camí plegats. Sempre m’he considerat més observador que xerrador, i ella tampoc semblava molt donada a converses llargues, així que en les primeres jornades foren poc comunicatives. Poc a poc, trobarem un tema comú, la teologia, que ens permeté rompre el gel i passar a establir una relació més personal.
En passar per les terres de la Grulla, se’ns uní un tercer acompanyant, un jove Kakita que, seguit pel seu ajudant de cambra, es dirigia la Kyuden Kuni a deixar ben alt el nom de la seva familia. Un gran duelista, sense cap dubte, tenint en compte el seu llinatge, encara que la primera impresió potser no fou la millor que podia dur-me’n. Les seves maneres cortesanes, la presència del seu majordom en una situació així i les seves robes hostentoses em feren dubtar de les seves habilitats guerreres. Tanmateix, després de tractar-lo durant les setmanes de viatge, crec que hi ha en ell la força d’un guerrer, tot i que ofegada davall d’un excés d’abundància i indolència de la que s’haurà de desfer.
En aquest sentit, sempre he cregut que el cos que maneja la katana no pot ser més dèbil que aquesta, o el samurai serà vençut. Un guerrer necessita una ment de ferro, però també un cos de ferro, de manera que l’enemic no trobi cap punt dèbil al que atacar. I aquesta duresa només pot assolir-se amb el control: la ment ha de controlar al cos de la mateixa manera que aquest controla la katana. Només quan aquests tres elements son un s’és un bon guerrer. Sé que aquest camí és llarg i que jo encara som al començament, però sé que en només d’aquesta manera es pot arribar a ser un veritable guerrer.
Els dies passaren un rere l’altre mentre el nostre destí s’acostava cada vegada més, encara que ens esperava alguna sorpresa més abans d’arribar al castell Kuni. Poc després d’entrar en les terres del Cranc, mentre Kakita san ens parlava de com havia rebut classes de caligrafia del propi Kakita Tsiro, ens trobarem amb un grup de bandolers que assaltaven a dos samurais. Ràpidament correguerem a auxiliar als nostres camarades, que es trobaven en inferioritat de condicions.
Desfer-me dels dos arquers emboscats no fou gaire dificil, havia vessat la sang de l’enemic per primera vegada, tot i que encara no era samurai. En caure a terra el cap del segon, vaig veure que la meva ajuda ja no era necessaria: tan sols restava un dels bandolers amb vida, immobilitzat per un dels samurais (bé, un ronin) que havien estat assaltats.
De la mateixa manera que Togashi, sempre m’he estimat més observar que ficar-me allà on no em criden. Aquell no era el meu combat, simplement havia ajudat en un moment de necessitat. Ara, anulat el perill, vaig esperar a que el cranc i el ronin tractessin els seus assumptes amb el bandoler, abans d’entrar en escena. D’aquesta manera se’m feu evident que Guro (que és com es deia el ronin), era hàbil en el combat sense armes, tot li la sang que li regalimava per al camisa, però també em semblà percebre certa habilitat en la seva víctima, a qui no va poder doblegar. Allò em va estranyar, eren imaginacions meves? O potser aquell bandit era més del que semblava? Em seblà reconeixer la mateixa sensació en els ulls de Guro.
Molt honorablement, Guro perdonà la vida al seu rival, ja desarmat i reduït, i el comminà a deixar el camí ignominiós del crim. Aquell pobre ànima fugí fortament impresionat. Tanmateix, tot allò em feu pensar: havia estat realment fortuita aquella trobada? El viatge fins llavors havia estat molt tranquil, poster massa i tot. Però si hi havia hagut alguna intencionalitat darrera, de qui era? Les Fortunes, potser? O alguna entitat més terrenal? “Definitivament”, vaig pensar, “la inminent arribada al nostre destí potser m’està alterant els nervis i em fa veure el que no és...”. Però ni així vaig poder-me convencer del tot.
Els assaltats resultaren dirigir-se al mateix lloc que nosaltres, així que acordarem seguir plegats el camí, que com era obvi s’havia fet més dificil. De totes maneres ferem primer de tot un descans: el ronin tenia una ferida considerable a l’abdòmen i necessitava ajuda immediata. Afortunadament, L’al•lota Isawa coneixia bé l’art de curar, tant per mitjans mundans com a través dels kami.
Durant aquest darrer tram del camí anarem coneguent als dos nous comanys de viatge. El cranc, un gegant de parlar directe i agressiu, coneixia bé aquestes terres i ens descrigué una mica del castell al que anavem i explicà la important tasca que duia a terme la familia a la que pertanyia. El ronin, per la seva part, es deixava atendre per l’Isawa, a la que crec que de vegades es queixava més del compte per a poder-ne rebre més atencions. No voldria ser malinterpretat per a aquesta darrera frase, ja que no crec que hi hagués cap mala intenció en les seves accions, ella és una al•lota no exempta de certa bellesa i ell no sembla dels que deixin passar l’oprtunitat de regalar-se una mica els sentits quan pot, res més.
Finalment arribarem al Castell i he de reconèixer que era impresionant. Tal i com havia comentat el cranc, els martells de les forges no deixaven de sentir-se, ja fos dia o nit. Allà vaig poder observar l’austeritat i pragmatisme d’aquella gent, que viu amb l’amença de les Terres Fosques més aprop que qualsevol altre clan, i vaig meravellar-me de la capacitat bèl•lica que deuen poder moure quan les hordes del Novè Kami es posen en peu de guerra.
Ben aviat forem acollits pels nostres amfitrions, que ens dugueren a les respectives habitacions. Ja era tard i haviem de preparar-nos per el gran event de l’endemà. Després d’instal•lar-me, vaig treure de la bossa el Tao de Shinsei, per a poder-ne llegir alguns fragments inspiradors, quan Guro vengué a la meva habitació. Acompanyat pel gegant cranc, em proposà d’anar a prendre alguna cosa i ben aviat vaig accedir.
Aquella era, segurament, la darrera vegada en que ens relacionariem com a nins. La propera ja seriem samurais, i per això em va fer ganes una darrera vetllada. A més, l’endemà seriem rivals, però encara erem companys de viatge units per les llargues hores de camí. Molts altres ja haurien començat a recel•lar dels seus companys com si ja fóssin l’enemic, però m’alegrà molt veure que aquell no era el nostre cas. Ja ho digué el savi tatuat Tsuke, “Qui viu en el futur, mai gaudeix el present, Qui viu l’ara, pot gaudir cada moment” .
El cranc s’avorrí aviat, però jo vaig quedar-me. Tot i ser un Ronin, aquest Guro sembla una persona bastant interessant i de la que se’n pot aprendre si es sap observar. Al cap i a la fi, no afirmen els ise zumi que la saviesa es pot trobar en totes les coses, per humils que siguin, o en els llocs més inesperats? I jo mai he estat molt donat als estereotips, preferint formar-me una idea a partir de les meves observacions i no les d’un altre. Ell, per la seva banda, no es tallà a l’hora de donar-me conversa, i fins i tot saludarem també a dos futurs samurais més. Asseguts a la seva talua, semblaven nerviosos per l’endemà, i fins i tot el lleó, que havia estat privat de la capacitat de parlar, no deixava d’escriure en la pissarra que duia amb ell. La seva companya era una grulla, una mostra més de que els tòpics no tenen perquè ser sempre certs. Finalment, en retirar-se ells, nosaltres ferems el mateix.
En ser de nou a la meva habitació, i com cada vespre, vaig resar als meus avantpassats i dedicar unes oracions a les fortunes i als kami. No vaig poder evitar cert nerviossisme una vegada tombat al llit, potser la propera vegada que ho fes, ja seria un samurai
---
Finalment arribà el gran dia. Familiars de tots els futurs samurais havien vengut a veure’ns defensar l’honor de cada casa. Per altra banda, no havien vengut pel mateix camí que nosaltres i sense voler-ho, els pensaments em tornaren a les sospites sorgides amb els bandits: havia començat la nostra prova abans que no arribessim al castell? Perquè si no ens havien fet viatjar sols mentre ells venien per una altra banda? Ràpidament faig fer uns exercicis de respiració per a controlar els meus pensaments, allò no importava en aquells moments, era necessari que em concentrés només en els desafiaments que tenia al davant.
La primera prova combinava la paciencia, la destresa i la inventiva. Començà Guro, que tot i mostrar més iniciativa que la seva adversaria, fou derrotat per la paciencia i control d’aquesta darrera. Tot i així, la seva idea no era dolenta, semblant a la meva, només que d’una manera més imperfecta.
Jo, per part meva, vaig ser el darrer, el que em permeté veure la gran varietat de maneres que hi havia de guanyar. Cadascú va estirar d’aquelles qualitats en les que era més destre, encara que només la meitat podia guanyar. A mi va tocar-me, possiblement, l’enemic més delicat: una al•lota Miya. Podia sentir totes les mirades fixes en la confrontació, i gairebé era possible sentir el pensament comú “s’atrevirà a derrotar-la? O li concedirà la victòria?”.
Tanmateix, allò no va afectar-me. El deure d’un samurai és el de defensar al seu senyor i per això mateix només els que estan capacitats per a fer-ho son dignes de ser-ho. Si ella era millor que jo, em sentiria satisfet de perdre, però si no ho era no podia deixar-la guanyar. Quin sentit tendria aquella prova si no? Efectivament no em fou molt dificil derrotar-la i la sileciosa sorpresa dels qui observaven es feu patent. De totes maneres no em faig il•lusions, encara falten moltes proves i de ben segur que unes costaran més que les altres, però això no m’assusta. Si soc digne ho aconseguiré, no seré jo la baula dèbil de la cadena que defensa al meu clan.
La segona prova s’anomenava “la carrera de la vida”. No ens explicitaren regles, ni tan sols quan Guro ho sol•licità. Els nostres amfitrions no semblen sentir-se a gust amb aquest convidat i aprofitaren la situació per a fer-ho patent. Tanmateix, ningú demanà res més, ja que d’altra manera hauria semblat que Guro havia tengut una idea millor que els demés i l’imitàvem... Així que entrarem a la carrera de la mateixa manera que en la vida, sense coneixe’n les normes, però amb resolució i ganes d’aprendre’n.
He de dir que en sentir el nom d’aquesta prova vaig sentir cert formigeig dins meu i em fou impossible poder deixar de pensar en el vespre abans de partir de la llar familiar: el viatge iniciatic, en el que cada etapa és igual d’important de l’arribada. Casualitat? Es tractaria, doncs, d’una al•legoria? Vaig voler veure-ho així, alguna cosa dins meu m’ho deia. No podia ser una coincidència.
La carrera començà i tots, per reflex, començarem a córrer. Durant un bon tram vaig anar el primer, seguit de ben aprop per Kakita Shuko, fins i tot en arribar al primer obstacle, un forat amb unes cordes per travessar-lo, se’m feu possible passar sense perdre la meva posició. Sé ben bé que hauria pogut tallar les demés cordes per a agafar avantatge sobre els demés, però vaig negar-me a dur a terme una acció així. De la mateixa manera que en el viatge de la vida, crec que hom ha de progressar per sí mateix, no a costa dels demés. A més, un samurai s’ha de mostrar honorable, fins i tot amb els seus enemics (al cap i a la fi no és el Rei, el respecte, un dels set gran pilars del bushido?), així que mai m’hauria permès propinar un cop tan baix.
La segona prova es tractava d’una tanda de tres barreres. De la mateixa manera que en el llarg camí de la vida, no volia travessar a cegues obstacles desconeguts, així que vaig estimar-me més perdre un poc de temps per a assegurar-me de que no hi havia cap trampa o perill ocult. Obviament els que em seguien apreneren dels meus descobriments i el meu sacrifici propicià que la resta pogués avançar molt més ràpidament cap al seu destí. Shuko sama, de fet, m’adelantà en la tercera d’aquestes barreres que anava botant a gran velocitat.
Una vegada acabada aquesta prova, ens trobarem amb uns cavalls ensellats i preparats, el missatge era evident. Tot i que sempre m’he estimat més anar a peu que muntant, no em costà pujar-m’hi i avançar, a galop, a trobar-me en la següent prova que em tenia preparat el camí de la vida. A Kakita Shuko no li costà en trobar un blanc al que atacar, però jo no vaig tenir tanta sort.
Havia arribat el moment crucial: com havia d’actuar? Aprofitava l’avantatge que duia i continuava corrent? En el camí de la vida, no consider prudent deixar als enemics a l’esquena, així que, amb un sospir resignat, vaig prendre la decisió de quedar-me i cercar el meu propi blanc. Això va privar-me de qualsevol opció de liderat en la carrera, quedant el darrer en aquella infructuosa recerca. Finalment, després de que un sorprès Guro em passés de llarg vaig poder “decapitar” l’enemic simbòlic i continuar el camí.
Una vegada deixat el cavall en el seu lloc, un entreforc dividí el camí. Les dues parts semblaven iguals però, ho eren? Com saber-ho? Durant una bona estona vaig intentar descobrir cap a quin costat girar, però cap dels dos semblava posseir cap senyal identificadora. Quan m’havia decidit a agafar-ne una l’atzar, un cavall a galop se m’acostà per l’esquena: Guro havia fet passar el seu per les barreres i es dirigia en una alocada carrera cap a l’incert destí confiant en l’avantatge que la muntura li proporcionava. “Puja!” Cridà. I això em va fer decidir-me.
Si una cosa té el llarg viatge de la vida és que mai saps què pots trobar, ni d’on vendran les amenaces ni les ajudes. En aquest cas, i per a sorpresa meva, l’ajuda em vengué ni més ni manco del ronin. Mentre que els demés competidors només pensaven en arribar els primers a la meta, a qualsevol preu, aquell pària m’oferí el seu cavall i la seva companyia per a recórrer junts la resta del camí.
Vençuda la sorpresa inicial vaig alegrar-me. Era possible que no guanyés aquella prova, que no hagués percebut correctament el seu significat i que els demés sí, i que arribar el primer fos la veritable manera de guanyar... però en la meva pròpia carrera de la vida havia aconseguit una victòria en aprendre una lliçó: el valor de prestar ajuda desinteressada a un oponent, me venia d’aquell participant de més baixa escala social. Mai no pot saber de qui sortirà allò que t’espera en el camí de lla vida, però és de savis saber reconeixer-ho quan passa i aprendre’n una lliçó d’humilitat.
Tampoc voldria que el to dramàtic d’aquest darrer paràgraf fes pensar que existeixi ja entre nosaltres un lligam fort, però sí que es veritat que m’impressionà la seva conducta. A més, he de reconèixer que en aquell moment la meva moral començava a flaquejar i els dubtes s’obrien camí a la meva ment cada vegada en major nombre, pel que la seva aparició fou com un encoratjador missatge dels meus avantpassats per a que el desànim no em vencés. Per això mateix li estic agraït pel que va fer, però també pel que va suposar per a mi. Com crec que ja vaig comentar en una altra ocasió, crec que hi ha més en ell del que es percep a simple vista.
Finalment arribarem a una gran bassa de fang, creuada per un tronc que feia de passarel•la. La Utaku es trobava dins de la bassa, i pel seu aspecte semblava haver-hi aterrat per les males. Només en veure’ns pegà un crit que encabrità el cavall, renyant-nos per voler fer passar l’animal per aquell lloc i argumentant que podria fer-se mal. Personalment mai he estat gaire bon genet així que no puc saber quin grau de veritat hi havia en les seves paraules, però la forma en que ho va fer va llevar-li part de la raó. Una vegada que ens decidirem a passar per damunt del tronc, ens avisà de nou: algú havia col•locat una trampa d’oli al tronc.
Una vegada més, aquella persona de qui menys hauria esperat rebre ajuda, me la oferia sense esperar res a canvi. Aquell viatge, tan curt i a l’hora tan llarg, havia anat canviant. Com tots els demés, l’havia començat corrent pensant en la meta, però era allà, en un dels darrers llocs, on trobava la vertadera riquesa que n’esperava obtenir. Finalment els tres ens dirigirem al final del trajecte, tot i que la samurai-ko es negà a rebre, tant el meu agraïment com la nostra companyia, quedant-se més enrera.
A l’arribada, se’ns demanà que en pensàvem d’aquella prova i no vaig dubtar en contestar. En aquell viatge, de la mateixa manera que en la vida, de cada prova es podia aprendre alguna cosa i jo, vaig afegir per a mi mateix, havia après principalment una lliçó d’humilitat.
---
Durant el dinar ens assegueren segons l’ordre d’arribada. Vaig agrair-li a la samurai unicorn la seva ajuda, però els seus gestos secs m’avisaren que no estava disposada a parlar, així que vaig estimar-me més dedicar les meves atencions al plat que tenia davant. En un moment donat, Guro dirigí al públic una pregunta inapropiada, però crec que aprengué bé la lliçó: la seva falta de miraments provocà el mal en el nom de Isawa Yukiko en lloc de deixar en evidencia a l’autèntic culpable en el que ell pensava. Supòs que en el futur s’ho pensarà millor abans d’exposar-se d’una manera tan oberta.
L’horabaixa, tocà una prova d’enginy. La veritat és que al principi vaig sentir-me desconcertat, veient l’equip que ens havien deixat era clar que havíem de sortir d’allà... però abans de res vaig voler-me assegurar de que la porta era ben tancada, no fos cosa fos tan senzill com això i resultés estar oberta. La visió de la meva sabatilla fonent-se en l’àcid m’assegurà que faria falta una mica més d’imaginació per a aconseguir-ho.
Era evident que aquelles eines de lladre no em serien de cap utilitat: abans m’estimava més perdre la prova que fer-les servir, així que només em quedava l’opció del forat que es trobava dalt de la porta. Abandonant les eines de lladre sense tan sols tocar-les, i després de meditar-ho una bona estona, vaig decidir escalar amb l’ajuda del tauló i l’obi, però va ser impossible enganxar-los. Resultava evident que el forat donava a un cilindre que no permetia cap subjecció. No quedaria més remei que entrar-hi d’un bot.
Després de fermar-me el daisho a l’esquena, per a que no es fes malbé si acabava caient a l’àcid, vaig agafar carrerilla, fer un bot gairebé perfecte... dic gairebé perquè amb el cor encongit vaig notar com els calçons se’m quedaven enganxats a l’adhesiu corrosiu que hi havia entre la porta i el forat. No tenia altra opció, així que amb uns ràpids moviments amb el tanto no em costà desfer-me’n d’aquelles parts més aferrades i accedir al túnel, al final del qual m’esperava un heimin que m’informà que havia passat la prova.
Finalment, per si no haguéssim cansat abastament les nostres ments, se’ns sotmeté a una darrera prova aparentment trivial... una partida de go. La dificultat, en aquest cas, fou que no teníem fitxes a mà i tot i que sospitava que no les podien haver amagat molt lluny, Yukiko, que en aquest cas era la meva adversària, se m’adelantà posant-se ella mateixa en la casella central. Encara no havia entès el que passava quan el jutge li donà la victòria, havia perdut pràcticament abans de començar. Atordit, no vaig poder fer més que felicitar-la i retirar-me a meditar sobre el que havia passat.
---
Al vespre, se’ns donà la oportunitat de parlar amb aquells representants de les nostres famílies i clans que havien vengut a animar-nos... o a prendre nota de les nostres errades. En el meu cas, cap Mirumoto havia davallat la muntanya per a venir a recolzar-me, però si un dels savis ise zumi. Sense perdre temps vaig dirigir-me a ell cercant la força i la saviesa necessàries per a poder afrontar l’endemà amb forces i ganes, però el monjo, sense donar-me lloc per a replicar, no féu més que amonestar-me per l’excessiu relaxament en la meva autoimposada disciplina des de que havia arribat a aquell castell.
Atordit, vaig agrair-li la observació. Realment, potser sí que era veritat que, amb el cap tan posat en els exàmens, no havia dedicat tanta atenció al meu propi autocontrol ni als meus vots. Sense cap dubte aquell era el motiu pel qual havia perdut la darrera prova, i no podia permetre’m continuar així a l’endemà. Afortunadament l’avís m’havia arribat a temps i encara m’era possible preparar-me tant de manera física com espiritual.
Ràpidament vaig sentir la necessitat d’anar a un temple a resar, encara que Guro m’interceptà pel camí i em demanà que li presentés al savi tatuat amb el que havia estat parlant. Em semblà una mica forçat, pel que en una situació normal li hauria dit que no, però en el meu cap encara era fresc el que havia passat aquell matí en el bosc i se’m feu impossible negar-li-ho. Tanmateix, Togashi sama semblà tenir molta pressa i s’esmonyí entre la gent fins a desaparèixer, deixant en la cara de Guro la senyal de la desil•lusió. Potser demà les fortunes li siguin més favorables.
També jo vaig retirar-me, en el meu cas cap al temple del castell, a resar i meditar sobre tot el que m’estava passant. Havia de concentrar-me bé, l’endemà acabarien els exàmens i encara em restava superar quatre proves per a poder ser nomenat samurai. El nostre amfitrió ens havia comunicat que la primera prova seria un duel, que no podia perdre per a no deixar en evidencia el nom de la meva sensei i el de la meva escola, especialment havent-hi un Kakita en la mateixa prova.
Finalment, una vegada en la meva habitació, vaig dedicar una oració als avantpassats abans de colgar-me. Em costà dormir, en el meu cap una darrera idea es resistia a cedir-li el lloc al son: la certesa de que la darrera prova tendria lloc a l’altre costat de la Murada Kayu.
---
La Tafanera
del.icio.us